Un dels objectius de la Mancomunitat de Catalunya va ser el coneixement del territori de Catalunya. L’impuls de la industrialització –amb projectes que anaven dels Pirineus al Delta de l’Ebre– i l’ànsia de descobrir el país que impulsà la Renaixença, ensopegaren amb la manca d’una cartografia de base científica i actualitzada.

D’aquí que, el 1914, la Diputació de Barcelona, en el marc de la Mancomunitat i amb la supervisió científica de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzés un servei geogràfic i un servei geològic per a la publicació d’un mapa de Catalunya a escala 1:100.000 en les seves versions geogràfica, geològica i agronòmica. Un mapa que havia de tenir un doble ús: com a eina de treball i com a símbol de país.

La supressió de la Mancomunitat arribà quan la publicació del mapa tot just havia començat i ja se n’havien publicat alguns fulls. Malgrat això, el projecte –la versió geogràfica però no les versions geològica i agronòmica– tingué continuïtat i es va mantenir viu durant l’etapa primoriverista, experimentant posteriorment una nova embranzida en temps de la Generalitat republicana per acabar desapareixent sota la dictadura franquista. El mapa quedà inacabat i del total de 43 fulls de la sèrie, només se n’havien pogut publicar 11 de la versió geogràfica i 5 de la versió geològica. En canvi, el servei geogràfic, passant per diverses etapes, ha continuat fins avui.

Aquesta exposició commemora el centenari de l’inici dels serveis geogràfic i geològic de la Mancomunitat de Catalunya, centenari que coincideix amb la creació de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, institució hereva d’aquells serveis pioners.